un camp de roselles

sembla una pintura però és una foto feta amb el mòbil

l'ona i la mar

Fotos d'avui a Terramar (Sitges)

orgull de marino

 Aquest veler, el Fortune 612 II, forma part de la meva flota des de fa poc . És el primer, i segurament l'últim, perquè navegar per la piscina se li fa petit, i a l'hora de fer-ho en alta mar, no sé si sabré fer-lo tornar a port.

1917

Neix Neus Martorell Jordà

Alejandro Beneseit Portusach té 3 anys i el seu germà Carlos Beneseit té 1 any

Esclata la Revolució Russa. Abdica el Tzar Nicolau II

La verge Maria s'apareix a tres pastorets a Fàtima (Portugal)

Alemania declara la guerra submarina total, per la qual cosa pot atacar qualsevol vaixell sense previ avís.

Juan Ramon Jimenez escriu "Platero y yo"

C.J. Jung escriu "Lo Inconsciente"

Neixen: Anthony Burgess, Ella Fitzgerald, John F. Kennedy, Gloria Fuertes, Dizzi Gillespie, Jean Fontaine, Arthur C. Clarke.

Moren: Edgar Degas,

 Mata-Hari,

 August Rodin,

 Enric Prat de la Riba.

1914

El 23 de març neix Alejandro Beneseit Portusach

El mes de juny, us estudiant serbi assassina l'Arxiduc Francesc Ferran, hereu a la corona austro-hungara, a Sarajevo. És l'inici de la Primera Guerra Mundial. El 27 de juliol Austria declara la guerra a Serbia.

A Espanya, la revolta militar de Martínez Campos restaura la monarquia borbònica, el rei Alfonso XIII disol les Corts i es proclama rey. La dinastia es veurà truncada per la 2ª República i reinstaurada a la mort de Franco, el qual va evitar de que Juan de Borbón fos el rei en benefici del seu fill Juan Carlos I. El successor d'aquest serà Felip VI (el de la Letizia). El seu antecessor Felip V va ser qui va enviar l'exèrcit l'11 de setembre de 1714 contra Catalunya.

A la factoria Ford comença la jornada de vuit hores, i es redueix en una hora i mitja el temps de muntatge del Ford T.

S'inaugura el trànsit naval al Canal de Panamà

Neixen:

Adolfo Bioy Casares

 i Júlio Cortázar, escriptors argentins

Joe Shuster, dibuixant creador de Superman (1938)

Miguel de Unamuno publica Niebla

Stravinski estrena "El ruiseñor" a l'Opera de París

Episodi de la guerra civil

La Neus i l’Anita caminaven carrer avall. Per damunt dels edificis es veia la claror taronjada dels focs provocats per anteriors bombardeigs dels avions dels feixistes. Se sentien com trons i les sirenes alertaven altre cop un proper atac. La poca gent que hi havia al carrer començà a còrrer cercant un refugi, una entrada de metro. 

Les dues noies no feien com els altres; seguien el seu pas tranquil com si res no passés. No per imprudència ni per portar la contrària,   anaven xerrant de les seves coses i potser inconscientment pensaven que ja arribarien a temps al refugi, on, per altre part, els feia molta mandra baixar i ficar-se entre tota aquella gent. La veritat és que feia pudor. 

Els bombarders s’anaven acostant pel darrera i se sentien esclatar les bombes que deixaven caure sobre els edificis els quals s’ensorraven i de seguida s’omplien de flames, però les facanes quedaven dempeus, com esquelets guardians del terror que s’amagava a les seves esquenes. Pel carrer queien pedres, fustes, vidres, els quals trencaven els vidres de les finestres dels edificis del davant. El fum i la pols omplia el carrer. 


Les dues noies seguien parlant sense adonar-se de que ja els tenien molt aprop, i encara els faltava un bon tros per arribar a la boca del metro. Un xiulet que va anar d’agut a greu es va sentir sobre els seus caps. Tot d’una la Neus va rebre una empenta que la va fer caure de cara a terra . Va veure l’Anita que corria, però un espetec enorme i una polseguera immensa la va deixar sense oïde ni visió. Sentia un pes a les seves espatlles que no la deixava moure’s.

Al cap d’un minut, o potser dos, la pols es va anar disipant i el xiulet de les oïdes ja va afluixar una mica; així com el pes sobre l’esquena, que va desaparéixer tan bon punt el milicià que tenia al damunt es va aixecar.

La Neus es va incorporar i va voler donar les gràcies a aquell milicià que li havia salvat la vida, però el noi ja era lluny, carrer avall, espolsant-se la pols del capot. El va estar observant com s’allunyava i de seguida va veure com  l’Anita sortia per la boca del metro. 

La calumnia (1961)

Pel.lícula dirigida el 1961 per William Wyler, amb guió teatral de Lillian Hellman, i amb el següent repartiment:
Audrey Hepburn (Karen), Shirley MacLaine (Martha), James Garner (el metge), Miriam Hopkins (la tieta), Fay Bainter (l'àvia) i Karen Balkin (la nena) com a artistes principals.

Karen i Martha son les directores d'un internat (sembla com un col.legi d'estiu) de nenes en alguna comunitat d'Estats Units, d'aquelles tan conservadores i carrinclones de la dècada dels 50 i dels 60, fins l'arribada del rock'n'roll i els hippies del 68. Una de les alumnes és una nena malcriada que viu amb la seva àvia; és malcriada, maleducada, dolenta, mala fe, i ho expressa amb les cares que fa (és tota una interpretació). A despit d'un càstig que ha rebut, utilitza uns comentaris fora de lloc que sent dir a la tieta de la Martha sobre la afecció "anti-natural" que té la seva neboda vers la seva socia Karen, les quals ja eren amigues de tota la vida estudiantil. A la nena li falten cames per anar a la seva àvia i fer-li saber una colla de mentides que la imaginació de la malcriada ha fabulat sobre el sentiment "anti-natural" de la Martha vers la Karen, arribant a dir que son amants i que les ha vist besant-se. La reacció de l'àvia és comunicar-ho a tota la comunitat la qual corre a treure les seves filles d'aquest col.legi pecaminós. La cosa va més lluny i després de judici, les inhabiliten per a la docència, enfonsant les seves vides.


Hi ha més coses. Si algun lector vol veure la pel.lícula recomano que no segueixi llegint.
















Les circumstàncies faran que la nena confessi a la seva àvia que tot havia estat una invenció. Aquesta, penedida, va a veure les professores per demanar-els-hi perdó i per compensar econòmicament tot el mal que els ha fet. Però ja és massa tard. Karen ha plegat amb el seu promés (el metge) ja que aquest al final també ha dubtat de la "integritat heterosexual" de la seva promesa. Martha per fí ha confessat el seu amor a Karen i la gelosia que li provocava el futur matrimoni amb el metge. La situació te un fatal desenllaç amb el suicidi de Martha, tot just quan Karen, malgrat no ser homosexual, compren els sentiments de la seva amiga. Després de l'enterrament Karen camina tota sola i la cara de pena se li transforma en un somriure quan mira el cel.






Les interpretacions de la Hepburn i de la MacLaine estan en linia al que s'espera d'elles. Son sobèrbies. La sorpresa és l'actuació de la nena dolenta (Karen Balkin) que malgrat la seva sobre-actuació son genials les cares que posa per expressar tota la dolenteria que porta a dins. Ara les podrem trobar exagerades i passades de moda.

Com a denúncia de la intolerància i el conservadurisme de la societat nordamericana en front de la homosexualitat,  aquesta pel.lícula és comparable a Brokeback Mountain.

L'esmorçar dels remers

Sempre m'ha intrigat aquesta pintura, Le déjeuner des canotiers, pintat el 1881 per Auguste Renoir.
Hi ha 14 persones i un gos. Totes estan inter-relacionades, cadascuna mira un altre que mira un altre. De les 14, 11 persones formen un recorregut de mirades; només 3 formen un triangle aïllat dels demés, les de la dreta, on dos homes parlen amb una dona que té els uls tancats i no mira ningú.
El circuit dels 11:
Comencem per l'home a segon terme, a l'esquerra, amb barret de palla. Aquest mira l'home del barret de copa, el qual mira el jove amb gorra amb qui està parlant. Aquest mira un noi que està assegut al costat de la noia que beu d'un got, a la qual mira. Aquesta noia mira l'home del barret marró, el qual està parlant amb la dona recolzada en la barana, la qual mira el xicot sense barret que està amb la noia de blau, a la qual mira, i aquesta mira el jove del barret de palla que té al costat, el qual està mirant la noia del barret de flors que al seu temps està mirant el gosset.
A partir d'aquí el que cal fer és inventar una història.
Qui s'anima?

Tots  aquests personatges estan identificats, doncs eren amics de Renoir. Sense que aixó pugui influir en les històries que aquest quadre ens pugui evocar, llurs noms son els següents:

Començant per l'home que du un barret de palla, típic del remers del Sena, i que llueix una samarreta imperi: és Alphonse Fournaise, el propietari del restaurant La Fournaise , a Chatou, lloc d'estieuix dels parisencs a finals del segle XIX. És l'encarregat del lloguer de les barques. Després de la passejada en barca, els amics d'en Renoir feien un bon esmorçar, tal i com podem veure per les restes de menjar que hi ha sobre la taula. Aquesta escena és una "foto" del sobretaula, i estan parlant tots plegats, animadament, en grupets de tres; però les mirades  surten dels triangles propis dirigides a persones d'altres triangles. 

L'home del barret de copa és Charles Ephrussi, home ric, editor de la Gazette des Beaux-Arts, col.leccionista i historiador d'art amateur. Aquest parla amb el seu secretari, el jove de la gorra. Es diu Jules Laforgue que a més de ser el secretari personal de Ephrussi, és poeta i crític literari. En Jules està mirant a l'únic personatge que per ara ens és desconegut.  Aquest pot ser el lev-motiv de la nostra futura història.

La noia que beu de la copa és Ellen Andrée, encara que la model per al quadre va ser Angele, una de les models preferides de Renoir. L'home que està d'esquenes, amb el barret marró, és el baró Raoul Barbier, que durant algun temps de la dominació francesa a la Cochinchina (ara Vietnam del Sud) va ser l'alcalde de Saigon. La noia a la barana és la filla del propietari, Alphonsine Fournaise. 

Dret, xerrant amb els dos personatges de la taula és el periodista Maggiolo, la noia de blau torna a ser la model Angele i el que està assegut amb la cadira del revés, amb sombrero de Canotier és el pintor Cabeillotte (de jove) de professió enginyer naval i que va ajudar els impressionistes quan anaven malament de dirners. Està mirant Aline Charigot, que te un gosset a les mans, i que serà l'esposa del pintor Renoir en un futur. Del gos no en sabem el nom. 

El triangle de la dreta està format pel funcionari Eugene-Pierre Lestringuez i al seu costat el periodista Lothe que intenta seduïr l'actriu Jeanne Samary, de la Comedie Française.

Una història d'amor

Vaig conéixer un home que tocava un piano.

Era el pianista del grup on jo era baixista. Es deia Félix. I era un home molt normal, un bon home, simpàtic, educat. No era pas jove, però tampoc vell.

Tindrà una història d'amor i aixó el farà diferent als demés. Us ho explico tot seguit.

En Félix té una vida, com tothom. De moment res anormal. No us diré si és casat o solter, aixó ho decidiré després. Les seves aficions son els esports, la seva feina de comerciant de joies (no és pas joier) el fa relacionar-se amb molta gent; diguem doncs que és sociable i extrovertit.

Li agrada la música, però no ha gosat mai de tocar cap instrument. Escolta boleros, cançó mel.lódica, éxits internacionals, clàssica... però ho fa sol, ningú l'acompanya. Treballa molt i té poques distraccions. Se n'adona que necessita unes vacances, i veu en un anunci a La Vanguardia que hi ha un creuer que està molt bé de preu. Li anirà bé per distreure's. Són pocs dies. Només vuit, que comptant el dia d'anada i el de desembarc ja només es queden en sis. És a l'Adriàtic. Ha d'anar a Venezia en avió i d'allà mar endins per les illes croates. Tot molt bonic. Descans, noves coneixences, relax. Aixó promet.

Ja era dalt del vaixell. Disfrutava de la brisa marinera, tenia al davant les mil illes i les contemplava emocionat. El vaixell era ple de gent, estava molt animat. La companyia naviera, de la que no en conec el nom però li direm Royal Crown, tenia una bona organització i tot estava al seu punt. Piscina climatitzada a coberta, jocs esportius a proa, tir al plat a estribor, bones vistes a babor (les illes) i relax a popa. Allà s'hi estenien les gandules i les dones es torraven al sol, mentre els marits jugaven al Petit-Casino del Saló Blau.

Després del bon dinar, una becaina a les tumbones de popa. Silenci i remor de mar, el brugit de les màquines i la tranquilitat des del pont de comandament on la Royal Crown garantitzava una ruta segura i agradable. Més tard, passejada per coberta fins l'hora de sopar i per fí , a la nit : el ball.

El ball de nit l'amenitzava un conjunt format per un pianista, un bateria, un baixista, un guitarra i una cantant, que delectaven els assistents amb les versions  de les cançons més internacionals i conegudes de tothom. D'aquesta manera tothom ballava. I en Félix escoltava amb atenció la cantant perquè tenia la veu d'un àngel. Si no era d'un ángel a en Félix li ho semblava.

Escoltant, cada vespre, aquella veu, se la va anar fent seva. Tant li agradava que al final li va agradar ella. No la puc descriure perquè no la conec, però segur que era molt bonica, perquè es fa difícil d'imaginar una veu agradable amb una cara no bonica, però d'aixó no cal que discutim perquè hi ha molt a dir i no acabariem mai.

El fet és que en Félix es va enamorar, enamorar he dit, de la cantant.

I ara em direu: però quina neciesa. Que no veia que quan acabés el creuer ja no la veuria mai més?

Ben cert. Acabat el creuer, va desembarcar a Barcelona, es va despedir dels amics que havia fet en la travesia, i així així es va acomiadar dels músics, i molt tímidament de la cantant, de la que n'estava molt enamorat.

Quan va ser a terra, al moll, va mirar el vaixell i, sospirant, va dir-se solemnement: aquesta noia no me la puc perdre. Haig de fer quelcom.

Aleshores va repasar la seva vida. Anclat a terra, arrossegant els dies, un darrera l'altre, per anar fent, de venedor de joieria, sense il.lusions, amb un futur sense atractiu... I ella, com vivia ella? sempre de viatge, sempre cantant, gronxada per les ones, cada dia un port nou, cada dia una vida nova, cada viatge un futur per començar.

Com fer per estar sempre al seu costat?

I va tenir una idea. Es faria pianista i seria el seu acompanyant melòdic en el conjunt musical del creuer.

Es va comprar un teclat electrònic, d'aquests que fan acompanyament amb ritmes i acords. Va aprendre totes les cançons del repertori que tocaven els del creuer, i els repertoris de tots els creuers que et puguis imaginar. Va aprendre de memòria totes les cançons d'Elton John, d'Areta Franklin, d'Alejandro Sanz, d'Engelbert Humperdink, d'Abba, del Dúo Dinámico, de Roberto Carlos, de Jaume Sisa, d'Alberto Cortez, de Joao Gilberto, de Joan Manuel Serrat...

I va esperar a que hi hagués una vacant al conjunt musical. No va ser gens fàcil, però tampoc impossible, ja que la vida dels músics dalt d'un vaixel era bastant limitada. El pianista del conjunt de la seva enamorada aviat va patir d'un mareig crònic que el va fer tornar a terra, cosa que va aprofitar el nostre amic per fer-se a la mar.

Aixó sí: ho va deixar tot. La seva feina. Si tenia muller o no (aixó ja he avisat que no ho diria), la va deixar. Mira, per no tenir remordiments, deixem'ho en que era solter. (Aquestes coses a les dones sempre els sembla malament).

No sé quan de temps va estar fent de pianista fins que li va declarar el seu amor. Segurament, aprofitant una posta de sol davant de Dubrovnik, li va dir tot el que ell sentia i el què havia fet, i ella, impressionada pel seu relat, va dir-li que sí, que també l'estimava.

Ara us haig de dir una cosa: el meu amic Félix, no sabia distingir una tecla blanca d'una negra. Aixó és ben cert perquè un dia ens va preguntar als del grup de música, que per què servien  les tecles negres.

Però no te importància. Sense saber aixó va conseguir molt més que qualsevol altre amb més coneixements hauria aconseguit mai: l'amor d'una persona.

Aquí va el meu reconeixement.

William Wordsworth-Natalie Wood-Elia Kazan

ESPLENDOR EN LA HIERBA

Aunque mis ojos
ya no puedan ver ese puro destello,
que me deslumbraba.

Aunque ya nada pueda devolver la hora
del esplendor en la hierba,
de la gloria en las flores,
no hay que afligirse.

Porque la belleza
siempre perdura en el recuerdo.



William Wordsworth
Inglaterra, 1770-1850

Una excepcional peli d'Elia Kazan, un greg que va anar a parar a Hollywood i va crear escola

em venc la Versys

Està nova de trinca i la venc a meitat de preu del que em va costar. Aixó no és l'important, ja que si vols vendre has de ser atractiu al comprador. I la manera de ser atractiu és ser més barat que els altres i oferir qualitat. La Versys té qualitat, ja dic que està nova, el comprador s'ha decidit per la meva pel color, verd kawasaki, i aixó li vaig dir jo quan li vaig ensenyar la moto. A mí em van deixar probar una de color taronja però em molestava molt veure aquell color tota l'estona per sota els meus braços, per aixó vaig preferir color verd (ara la fan en negre, però ja tinc la grossa que és tota negre). Així que demà la portaré a Lleida i me la compraran. Em sap greu perquè és una bona moto, però no me l'estimava. Tampoc m'estimava la Harley. En canvi la GTR 1400 me l'estimo, perquè em vaig enamorar d'ella, com qui s'enamora d'una noia o d'un noi. No hi havia una moto tan maca com aquella; les comparava i no hi havia comparació, la GTR era la millor: la més potent, la de línies més aerodinàmiques, la més agossarada, la més fotogènica. Va anar al circuit de Catalunya i cap de les altres hi hagués fet un bon paper. La GTR es va comportar fabulosament, potent...250 Kms/h a la recta de tribuna, uf uf... però jo he vingut aquí a parlar de la Versys. Demà la donaré a un desconegut, que és de Balaguer i li ha agradat la meva. Tenia altres opcions, però ha preferit la verda (és que és verda Kawasaki, li vaig dir) i el color ha estat l'element decissori.

Adéu, bonica Versys, adéu

t'enyoraré en les carreteres en curves, 

t'estranyaré en les pistes del garraf,

pensaré en tu quan tombi

m'enrecordaré quan freni,

perquè no tens ABS, saps?

i em derrapes per darrera.,

però no per aixó et deixo d'estimar

bonica Versys, verda com el prat,

verda Kawasaki, que em portes

rutes amunt tombant cada revolt

com si res, ets una daina, un izard

et trobaré a faltar, aixó segur, 

però ja no et puc mantenir.
Adéu, bonica Versys, adéu
faras feliç a un altre
com ho has fet amb mí.