dimecres, 24 de novembre de 2010

L'esmorçar dels remers


Sempre m'ha intrigat aquesta pintura, Le déjeuner des canotiers, pintat el 1881 per Auguste Renoir.
Hi ha 14 persones i un gos. Totes estan inter-relacionades, cadascuna mira un altre que mira un altre. De les 14, 11 persones formen un recorregut de mirades; només 3 formen un triangle aïllat dels demés, les de la dreta, on dos homes parlen amb una dona que té els uls tancats i no mira ningú.
El circuit dels 11:
Comencem per l'home a segon terme, a l'esquerra, amb barret de palla. Aquest mira l'home del barret de copa, el qual mira el jove amb gorra amb qui està parlant. Aquest mira un noi que està assegut al costat de la noia que beu d'un got, a la qual mira. Aquesta noia mira l'home del barret marró, el qual està parlant amb la dona recolzada en la barana, la qual mira el xicot sense barret que està amb la noia de blau, a la qual mira, i aquesta mira el jove del barret de palla que té al costat, el qual està mirant la noia del barret de flors que al seu temps està mirant el gosset.
A partir d'aquí el que cal fer és inventar una història.
Qui s'anima?



Tots  aquests personatges estan identificats, doncs eren amics de Renoir. Sense que aixó pugui influir en les històries que aquest quadre ens pugui evocar, llurs noms son els següents:

Començant per l'home que du un barret de palla, típic del remers del Sena, i que llueix una samarreta imperi: és Alphonse Fournaise, el propietari del restaurant La Fournaise , a Chatou, lloc d'estieuix dels parisencs a finals del segle XIX. És l'encarregat del lloguer de les barques. Després de la passejada en barca, els amics d'en Renoir feien un bon esmorçar, tal i com podem veure per les restes de menjar que hi ha sobre la taula. Aquesta escena és una "foto" del sobretaula, i estan parlant tots plegats, animadament, en grupets de tres; però les mirades  surten dels triangles propis dirigides a persones d'altres triangles. 
L'home del barret de copa és Charles Ephrussi, home ric, editor de la Gazette des Beaux-Arts, col.leccionista i historiador d'art amateur. Aquest parla amb el seu secretari, el jove de la gorra. Es diu Jules Laforgue que a més de ser el secretari personal de Ephrussi, és poeta i crític literari. En Jules està mirant a l'únic personatge que per ara ens és desconegut.  Aquest pot ser el lev-motiv de la nostra futura història.
La noia que beu de la copa és Ellen Andrée, encara que la model per al quadre va ser Angele, una de les models preferides de Renoir. L'home que està d'esquenes, amb el barret marró, és el baró Raoul Barbier, que durant algun temps de la dominació francesa a la Cochinchina (ara Vietnam del Sud) va ser l'alcalde de Saigon. La noia a la barana és la filla del propietari, Alphonsine Fournaise. 
Dret, xerrant amb els dos personatges de la taula és el periodista Maggiolo, la noia de blau torna a ser la model Angele i el que està assegut amb la cadira del revés, amb sombrero de Canotier és el pintor Cabeillotte (de jove) de professió enginyer naval i que va ajudar els impressionistes quan anaven malament de dirners. Està mirant Aline Charigot, que te un gosset a les mans, i que serà l'esposa del pintor Renoir en un futur. Del gos no en sabem el nom. 
El triangle de la dreta està format pel funcionari Eugene-Pierre Lestringuez i al seu costat el periodista Lothe que intenta seduïr l'actriu Jeanne Samary, de la Comedie Française.






dimarts, 16 de novembre de 2010

Una història d'amor



Vaig conéixer un home que tocava un piano.

Era el pianista del grup on jo era baixista. Es deia Félix. I era un home molt normal, un bon home, simpàtic, educat. No era pas jove, però tampoc vell.

Tindrà una història d'amor i aixó el farà diferent als demés. Us ho explico tot seguit.

En Félix té una vida, com tothom. De moment res anormal. No us diré si és casat o solter, aixó ho decidiré després. Les seves aficions son els esports, la seva feina de comerciant de joies (no és pas joier) el fa relacionar-se amb molta gent; diguem doncs que és sociable i extrovertit.

Li agrada la música, però no ha gosat mai de tocar cap instrument. Escolta boleros, cançó mel.lódica, éxits internacionals, clàssica... però ho fa sol, ningú l'acompanya. Treballa molt i té poques distraccions. Se n'adona que necessita unes vacances, i veu en un anunci a La Vanguardia que hi ha un creuer que està molt bé de preu. Li anirà bé per distreure's. Són pocs dies. Només vuit, que comptant el dia d'anada i el de desembarc ja només es queden en sis. És a l'Adriàtic. Ha d'anar a Venezia en avió i d'allà mar endins per les illes croates. Tot molt bonic. Descans, noves coneixences, relax. Aixó promet.

Ja era dalt del vaixell. Disfrutava de la brisa marinera, tenia al davant les mil illes i les contemplava emocionat. El vaixell era ple de gent, estava molt animat. La companyia naviera, de la que no en conec el nom però li direm Royal Crown, tenia una bona organització i tot estava al seu punt. Piscina climatitzada a coberta, jocs esportius a proa, tir al plat a estribor, bones vistes a babor (les illes) i relax a popa. Allà s'hi estenien les gandules i les dones es torraven al sol, mentre els marits jugaven al Petit-Casino del Saló Blau.

Després del bon dinar, una becaina a les tumbones de popa. Silenci i remor de mar, el brugit de les màquines i la tranquilitat des del pont de comandament on la Royal Crown garantitzava una ruta segura i agradable. Més tard, passejada per coberta fins l'hora de sopar i per fí , a la nit : el ball.

El ball de nit l'amenitzava un conjunt format per un pianista, un bateria, un baixista, un guitarra i una cantant, que delectaven els assistents amb les versions  de les cançons més internacionals i conegudes de tothom. D'aquesta manera tothom ballava. I en Félix escoltava amb atenció la cantant perquè tenia la veu d'un àngel. Si no era d'un ángel a en Félix li ho semblava.

Escoltant, cada vespre, aquella veu, se la va anar fent seva. Tant li agradava que al final li va agradar ella. No la puc descriure perquè no la conec, però segur que era molt bonica, perquè es fa difícil d'imaginar una veu agradable amb una cara no bonica, però d'aixó no cal que discutim perquè hi ha molt a dir i no acabariem mai.

El fet és que en Félix es va enamorar, enamorar he dit, de la cantant.

I ara em direu: però quina neciesa. Que no veia que quan acabés el creuer ja no la veuria mai més?

Ben cert. Acabat el creuer, va desembarcar a Barcelona, es va despedir dels amics que havia fet en la travesia, i així així es va acomiadar dels músics, i molt tímidament de la cantant, de la que n'estava molt enamorat.

Quan va ser a terra, al moll, va mirar el vaixell i, sospirant, va dir-se solemnement: aquesta noia no me la puc perdre. Haig de fer quelcom.

Aleshores va repasar la seva vida. Anclat a terra, arrossegant els dies, un darrera l'altre, per anar fent, de venedor de joieria, sense il.lusions, amb un futur sense atractiu... I ella, com vivia ella? sempre de viatge, sempre cantant, gronxada per les ones, cada dia un port nou, cada dia una vida nova, cada viatge un futur per començar.

Com fer per estar sempre al seu costat?

I va tenir una idea. Es faria pianista i seria el seu acompanyant melòdic en el conjunt musical del creuer.

Es va comprar un teclat electrònic, d'aquests que fan acompanyament amb ritmes i acords. Va aprendre totes les cançons del repertori que tocaven els del creuer, i els repertoris de tots els creuers que et puguis imaginar. Va aprendre de memòria totes les cançons d'Elton John, d'Areta Franklin, d'Alejandro Sanz, d'Engelbert Humperdink, d'Abba, del Dúo Dinámico, de Roberto Carlos, de Jaume Sisa, d'Alberto Cortez, de Joao Gilberto, de Joan Manuel Serrat...

I va esperar a que hi hagués una vacant al conjunt musical. No va ser gens fàcil, però tampoc impossible, ja que la vida dels músics dalt d'un vaixel era bastant limitada. El pianista del conjunt de la seva enamorada aviat va patir d'un mareig crònic que el va fer tornar a terra, cosa que va aprofitar el nostre amic per fer-se a la mar.

Aixó sí: ho va deixar tot. La seva feina. Si tenia muller o no (aixó ja he avisat que no ho diria), la va deixar. Mira, per no tenir remordiments, deixem'ho en que era solter. (Aquestes coses a les dones sempre els sembla malament).

No sé quan de temps va estar fent de pianista fins que li va declarar el seu amor. Segurament, aprofitant una posta de sol davant de Dubrovnik, li va dir tot el que ell sentia i el què havia fet, i ella, impressionada pel seu relat, va dir-li que sí, que també l'estimava.

Ara us haig de dir una cosa: el meu amic Félix, no sabia distingir una tecla blanca d'una negra. Aixó és ben cert perquè un dia ens va preguntar als del grup de música, que per què servien  les tecles negres.

Però no te importància. Sense saber aixó va conseguir molt més que qualsevol altre amb més coneixements hauria aconseguit mai: l'amor d'una persona.

Aquí va el meu reconeixement.

diumenge, 7 de novembre de 2010

William Wordsworth-Natalie Wood-Elia Kazan



ESPLENDOR EN LA HIERBA

Aunque mis ojos
ya no puedan ver ese puro destello,
que me deslumbraba.

Aunque ya nada pueda devolver la hora
del esplendor en la hierba,
de la gloria en las flores,
no hay que afligirse.

Porque la belleza
siempre perdura en el recuerdo.




William Wordsworth
Inglaterra, 1770-1850





Una excepcional peli d'Elia Kazan, un greg que va anar a parar a Hollywood i va crear escola


dijous, 15 de juliol de 2010

em venc la Versys


Està nova de trinca i la venc a meitat de preu del que em va costar. Aixó no és l'important, ja que si vols vendre has de ser atractiu al comprador. I la manera de ser atractiu és ser més barat que els altres i oferir qualitat. La Versys té qualitat, ja dic que està nova, el comprador s'ha decidit per la meva pel color, verd kawasaki, i aixó li vaig dir jo quan li vaig ensenyar la moto. A mí em van deixar probar una de color taronja però em molestava molt veure aquell color tota l'estona per sota els meus braços, per aixó vaig preferir color verd (ara la fan en negre, però ja tinc la grossa que és tota negre). Així que demà la portaré a Lleida i me la compraran. Em sap greu perquè és una bona moto, però no me l'estimava. Tampoc m'estimava la Harley. En canvi la GTR 1400 me l'estimo, perquè em vaig enamorar d'ella, com qui s'enamora d'una noia o d'un noi. No hi havia una moto tan maca com aquella; les comparava i no hi havia comparació, la GTR era la millor: la més potent, la de línies més aerodinàmiques, la més agossarada, la més fotogènica. Va anar al circuit de Catalunya i cap de les altres hi hagués fet un bon paper. La GTR es va comportar fabulosament, potent...250 Kms/h a la recta de tribuna, uf uf... però jo he vingut aquí a parlar de la Versys. Demà la donaré a un desconegut, que és de Balaguer i li ha agradat la meva. Tenia altres opcions, però ha preferit la verda (és que és verda Kawasaki, li vaig dir) i el color ha estat l'element decissori.


Adéu, bonica Versys, adéu
t'enyoraré en les carreteres en curves, 
t'estranyaré en les pistes del garraf,
pensaré en tu quan tombi
m'enrecordaré quan freni,
perquè no tens ABS, saps?
i em derrapes per darrera.,
però no per aixó et deixo d'estimar
bonica Versys, verda com el prat,
verda Kawasaki, que em portes
rutes amunt tombant cada revolt
com si res, ets una daina, un izard
et trobaré a faltar, aixó segur, 
però ja no et puc mantenir.
Adéu, bonica Versys, adéu
faras feliç a un altre
com ho has fet amb mí.

dissabte, 19 de juny de 2010

L.O.V.E. Nat King Cole

L is for the way you look at me
O is for the only one I see
V is very, very extraordinary
E is even more than anyone that you adore can

Love is all that I can give to you
Love is more than just a game for two
Two in love can make it
Take my heart and please don't break it
Love was made for me and you



L is for the way you look at me
O is for the only one I see
V is very, very extraordinary
E is even more than anyone that you adore can

Love is all that I can give to you
Love is more than just a game for two
Two in love can make it
Take my heart and please don't break it
Love was made for me and you
Love was made for me and you
Love was made for me and you 




dimecres, 5 de maig de 2010

Lost (Cap 5 2ª temporada)

SUN -No recuerdo haberte visto nunca enfadado
JOHN -Oh! Antes me enfadaba constantemente. Estaba frustrado.
SUN -¿Y ahora no estás frustrado?
JOHN -Ya no estoy perdido
SUN -¿Cómo lo has logrado?
JOHN -Del mismo modo que uno encuentra lo que ha perdido: dejando de buscar 

dijous, 15 d’abril de 2010

Into the Wild - Hacia rutas salvajes

Into the wild el llibre de Jon Krakauer, editat el 1996, i traduit al castellà com Hacia rutas salvajes, el 2008.
Into the wild, la pel.lícula dirigida per Sean Penn i basada en aquest best seller, del 2007.
L'he vista perquè buscava pel.lícules de Sean Penn, que és un actor que m'agrada molt, o millor dit, m'agraden les pel.lícules on hi treballa ell. Com actor em va agradar molt My name is Harvey Milk (Me llamo Harvey Milk), biografia de l'activista del moviment gay a la California dels 70. Però en aquesta no fa d'actor, sinò que n'és el director.

Into the wild és una pel.li molt interessant malgrat la seva llarga durada (2 hores i vint). És alló que en diuen una road movie amb un component filosòfic important. Ens explica la història de Cristopher McCandless, un jove de 22 anys que el 1990, un cop graduat i a punt d'entrar a Harvard, fa una donació del seu fons universitari (24.000 US$) a la beneficiència, deixa casa seva, pares i germana, marxa d'excursió i comença un viatge en solitud, només acompanyat pels seus llibres preferits, sense diners ni rumb definit.

Les seves lectures preferides:
Guerra i Pau i La mort d'Ivan Ilich de Tolstoi, La crida de la selva i White Fang de Jack London, Taras Bulba de Nikolai Gogol, Walden i La desobediencia civil de Henry David Thoreau, The spectator bird de Wallace Stegner, Doctor Zhivago de Boris Pasternak, Educación de un hombre errante de Louis L'Amour.
Com ho sé? perquè vaig parar el video i em vaig apuntar els llibres que tenia sobre la taula el protagonista.

Per fer aquest viatge iniciàtic cal ser un home nou. Per tant, es canvia de nom. A partir d'ara es dirà Alexander Supertramp. És un paio simpàtic, però no creu en les relacions humanes, no les veu necessàries, amb els seus pares no hi té bona relació, però no els truca ni per dir-los que està bé, ni a la seva germana, a la qual sembla que estima. El que vol és sortir d'aquesta civilització i endinsar-se a la natura salvatge, viure amb el mínim, sense diners, sense coses materials.

El seu objectiu és Alaska i si bé en principì va fins a California (baixant en kaiak pel riu Colorado i perseguit pels forestals) i allà coneix uns hippies ja grandets, no vol fer lligams i segueix camí cap al nord a l'estil dels rodamons durant la depressió del 1929.

Quan ja és a Alaska, la vida salvatge és molt dura per a un jove sense preparació per la caça ni experiència en supervivéncia, de manera que després de cent i escaig dies (atenció que us dic el final) ... la palma per inanició.

Doncs resulta que la història és certa i el xicot va existir de debó i li va passar tot aixó. El van trobar uns caçadors quan ja feia dues setmanes que era mort. A la xatarra de l'autobús abandonat on es refugiava hi van trobar el seu diari .
Aquestes fotos son les de l'autèntic Cristopher McCandless, que es van trobar en la seva càmara.

L'autobús on vivia, fent de caçador, descansant prenent el sol...








Va deixar un missatge demanant auxili

“S.O.S., necesito su ayuda. Estoy herido, cerca de morir, y demasiado débil para hacer una caminata. Estoy completamente solo, no es ningún chiste. En el nombre de Dios, por favor permanezcan aquí para salvarme. Estoy recolectando bayas cerca de aquí y volveré esta tarde. Gracias, Chris McCandless. Agosto”

Era l'agost de 1992.
Foto aèrea del lloc on estava el bus. La crescuda del riu no el va deixar tornar a lloc civilitzat, però és que ell no portava ni un mapa, i a només sis milles hi havia una tirolina per passar el riu.








Tota aquesta informació es pot trobar a wikipedia http://es.wikipedia.org/wiki/Christopher_McCandless

dimarts, 13 d’abril de 2010

Aviat a Le Cirque du Soleil

En Pol ha iniciat els entrenaments  com a saltimbanqui. D'aqui a poc el podreu anar a veure al Cirque du Soleil fent el seu espectacle amb les cordes elàstiques. També balla claqué si li poseu música.

diumenge, 4 d’abril de 2010

Ja és temporada a Can Surià

Ja som a la temporada, ara te'ls trobaras en qualsevol carrer de les urbanitzacions, pels marges de les carreteres, pels voltants dels mercats municipals o a prop de les escombraries. Apareixen amb el bon temps i quan s'acosten dies festius o de vacances. Surten en grups petits, es desplacen en marxa molt lenta i mentre caminen, van recollint del terra alló que els crida l'atenció: objectes abandonats, espàrrecs silvestres (foto 1) i altres espècies vegetals. No tenen un rumb concret, malgrat de vegades porten una bossa d'escombraries penjada del braç i que deixen al voltant dels contenidors. Alguns especímens duen un pal que fan servir de bastó (foto 2). Se'ls reconeix de seguida pels vistosos colors del seu plomatge i les combinacions de xandalls amb sabates de xarol o botes de ciutat (foto 3). Viuen en caus que es construeixen ells mateixos, i malgrat l'hàbitat d'aquesta espècie és més freqüent a les urbanitzacions del Garraf, els podreu trobar en qualsevol indret de la geografia catalana.
Les fotografies aquí reproduïdes corresponen a especímens del subgénere Horterus Surianensis. 
(El concepte "Surianensis" s'aplica al residents de temporada de Can Surià, urbanització del municipi d'Olivella)
 (Imatges cedides per l'Institut d'Observacions Antropològiques de Can Suria)



Foto 1














foto 2














foto 3













dimecres, 24 de març de 2010

En tierra hostil

He mirat aquesta pel.lícula només perquè ha guanyat 6 Oscars, passant per davant d'Avatar, que com que no té actors humans l'Academia de Hollywood no l'ha volgut premiar tant.

En tierra hostil ha guanyat de ple però no deixa de ser un documental bél.lic sobre una brigada de, com es diuen?, desactivadors de mines a Bagdad, durant la guerra d'Iraq. La càmara sobre l'espatlla els va seguint en totes les missions que han de complir. Ben bé no sabem ni quines missions son, però està clar que son totes iguals: desactivació de bombes en tots els seus formats: enterrades, cotxes bomba, persones bomba, etc etc. Una imatge bastant cruel és quan l'artificier troba el cadàver d'un xicotet i que dins dels seus intestins hi havien col.locat una bomba per a fer-la esclatar segurament quan portessin el noi a enterrar. Però la vida dels iraquians no interessa gens a la pel.lícula. Qualsevol musulmà és un terroritsta en potència; s'en veuen pocs perquè estan tots amagats, darrera les finestres, observant com l'artificier desactiva la bomba, els nens juguen pel mig dels carrers enrunats, i els americans es juguen la vida per salvar no sabem exactament què ni quí.
El que figuar com a protagonista és un soldat amb molta experiència desactivant bombes, però no sap portar una vida normal a casa seva, no s'enten amb la dona ni amb el fillet, i prefereix reenganxar-se a la mili un any més. Li va més aixó d'anar-se vestint d'escafandrista i jugar-se la pell en una terra desértica, plena de gent que no comprén ni li importen tres pitus, en una terra hostil, tal com diu el títol.

dilluns, 22 de març de 2010

Mai, la fugitiva

Qualsevol que tingui un beagle em donarà la raó en el que diré. És un gos fantàstic: joganer, simpàtic, llest. També és tossut, trapella, mogut, sorollós. Li costa molt obeïr, però és molt fidel. Ara...que no li arribi la flaire d'un conill, que ja l'haureu vist prou en unes hores. Fins que torni, esgotat, amb molta set i gana. Torna amb la cua entre cames, aixó sí, perquè sap que ha fet malament però se'l veu feliç després d'haver explorat mig bosc i haver estat força estona cridant i udulant com un boig. O boja que és el cas de la Mai.


Aquestes fotos són un petit reportatge de la recerca del gos perdut, i trobat gràcies a les indicacions d'una veïna que deia l'havia vist moltes vegades per aquests indrets. 

S'havia escapat havent estat lligada amb una corda. Però és que es va escapar amb la corda i tot. Una corda que feia dos metres de llargada i que, per tant, va anar arrossegant per tot el camí fins que va quedar entortolligada en unes herbes, al fons d'un tros de bosc que feia barranc cap a la carretera i que quedava enmig dels arbres, amb la qual cosa era impossible veure-la des del camí. 

La Mai no deia res. Estava ben enredada en unes mates i la corda ja no li deixava espai per a moure's més, de tantes voltes que havia donat. Vaig haver d'arrencar les herbes ja que no podia desfer els nusos.

Aleshores vem fer el camí de tornada, pujant pel costat d'una valla ja que pel mig del bosc no s'hi podia passar de bardisses que hi havia. 

Ella, la Mai fugitiva, anava al davant meu, amb la cua entre cames, compungida mentre jo li deia : I si no t'haguessim trobat? Què hauries fet aquí tota sola, lligada sense poder-te moure? Per què no cridaves?
No et tornaràs a escapar més. Et deixaré ben lligada a casa.

Ella estava empenedida. Comprenia que els seus amos l'havien estat buscant força estona, i que ni s'imaginaven on podia ser. Sort de la veïna.

Ja hem tornat a casa. Quina rebuda li fan els seus cosins ! La Kosla, la Kenny, la Chelsea, el Voll i el Harvey. Tots li fan festes. Què bé. Ja som tots a casa. Però...on és la Mai?
Ja no hi és. Ja s'ha tornat a escapar!


diumenge, 21 de març de 2010

Un regal d'en Pol


En Pol fa poc que és en aquest país però ja comença a seguir certes tradicions, encara que amb el seu toc personal.


En dia del pare, va obsequiar-lo amb un llibre de Toni Soler, del qual ell sap que el seu pare n'és un fan, sobretot del programa Polònia.


Però va passar que en Pol va agafar la vitola que portava el llibre i se la volia menjar, amb la mala fortuna que en fer-la anar entre els dits, el full de paper li va fer un tall al ditet de la mà dreta. 


Al cap de poc, el llibre estava ple de sang, i el pare es va espantar perquè el llibre parla del president Companys, la sang del qual la va fer vessar la represàlia franquista a la Guerra Civil espanyola.


El llibre doncs, ha quedat tacat de sang, no d'en Companys sinò d'en Pol, el protomàrtir de la llibertat dels països catalans.

Amsterdam, 21 de febrer de 2010

Estic, a la una de la nit, escribint en el meu quadern, sobre la taula de l'habitació de l'Irma. Hi ha una finestra que dona al canal. Per accedir a l'habitació has de pujar dos pisos per damunt del que viuen l'Steve i l'Anne-Laure.
L'habitació està recentment empaperada de blanc amb motius platejats formant unes ones que varien segons la incidència de la llum. Hi ha un armari amb lluna, unes estanteries amb llibres, una taula, cadira i, darrera meu, un llit de matrimoni.
He encés l'estufa perquè la temperatura és baixa. Aviat s'escalfarà doncs l'habitació no és gaire gran. Sobre la taula hi ha restes de ciris mig gastats i d'incens mig acabat. Aquesta habitació és el refugi d'una adolescent. De totes maneres, encara no hi vol pujar perquè té por. Malgrat tot, els adolescents segueixen essent uns infants.
Aquesta nit hem estat en un bar musical, és a dir, que feien música en directe. Waterhole. A l'entrada, un gorila et fa pagar la voluntat: un o dos euros. Se'ls posa a la butxaca, em sembla a mí. A dins l'ambient és ple de gent, però tot molt relaxat. Hi ha gent de tota mena: grans i joves. Els grans intenten semblar joves. Els jovess'ho passen bé veient com s'ho passen de bé els homes grans. De dones grans n'hi ha poques. De joves n'hi ha també de tota mena: des de la secretària a la porn-star. Els homes o bé són joves que van darrera les noies o dé són homes grassos amb cara de bebés, o vells amb barret i tatuatges als braços. Però no siguem cruels. N'hi ha de tota mena. I les aparences enganyen.