dimecres, 24 de novembre del 2010

L'esmorçar dels remers


Sempre m'ha intrigat aquesta pintura, Le déjeuner des canotiers, pintat el 1881 per Auguste Renoir.
Hi ha 14 persones i un gos. Totes estan inter-relacionades, cadascuna mira un altre que mira un altre. De les 14, 11 persones formen un recorregut de mirades; només 3 formen un triangle aïllat dels demés, les de la dreta, on dos homes parlen amb una dona que té els uls tancats i no mira ningú.
El circuit dels 11:
Comencem per l'home a segon terme, a l'esquerra, amb barret de palla. Aquest mira l'home del barret de copa, el qual mira el jove amb gorra amb qui està parlant. Aquest mira un noi que està assegut al costat de la noia que beu d'un got, a la qual mira. Aquesta noia mira l'home del barret marró, el qual està parlant amb la dona recolzada en la barana, la qual mira el xicot sense barret que està amb la noia de blau, a la qual mira, i aquesta mira el jove del barret de palla que té al costat, el qual està mirant la noia del barret de flors que al seu temps està mirant el gosset.
A partir d'aquí el que cal fer és inventar una història.
Qui s'anima?



Tots  aquests personatges estan identificats, doncs eren amics de Renoir. Sense que aixó pugui influir en les històries que aquest quadre ens pugui evocar, llurs noms son els següents:

Començant per l'home que du un barret de palla, típic del remers del Sena, i que llueix una samarreta imperi: és Alphonse Fournaise, el propietari del restaurant La Fournaise , a Chatou, lloc d'estieuix dels parisencs a finals del segle XIX. És l'encarregat del lloguer de les barques. Després de la passejada en barca, els amics d'en Renoir feien un bon esmorçar, tal i com podem veure per les restes de menjar que hi ha sobre la taula. Aquesta escena és una "foto" del sobretaula, i estan parlant tots plegats, animadament, en grupets de tres; però les mirades  surten dels triangles propis dirigides a persones d'altres triangles. 
L'home del barret de copa és Charles Ephrussi, home ric, editor de la Gazette des Beaux-Arts, col.leccionista i historiador d'art amateur. Aquest parla amb el seu secretari, el jove de la gorra. Es diu Jules Laforgue que a més de ser el secretari personal de Ephrussi, és poeta i crític literari. En Jules està mirant a l'únic personatge que per ara ens és desconegut.  Aquest pot ser el lev-motiv de la nostra futura història.
La noia que beu de la copa és Ellen Andrée, encara que la model per al quadre va ser Angele, una de les models preferides de Renoir. L'home que està d'esquenes, amb el barret marró, és el baró Raoul Barbier, que durant algun temps de la dominació francesa a la Cochinchina (ara Vietnam del Sud) va ser l'alcalde de Saigon. La noia a la barana és la filla del propietari, Alphonsine Fournaise. 
Dret, xerrant amb els dos personatges de la taula és el periodista Maggiolo, la noia de blau torna a ser la model Angele i el que està assegut amb la cadira del revés, amb sombrero de Canotier és el pintor Cabeillotte (de jove) de professió enginyer naval i que va ajudar els impressionistes quan anaven malament de dirners. Està mirant Aline Charigot, que te un gosset a les mans, i que serà l'esposa del pintor Renoir en un futur. Del gos no en sabem el nom. 
El triangle de la dreta està format pel funcionari Eugene-Pierre Lestringuez i al seu costat el periodista Lothe que intenta seduïr l'actriu Jeanne Samary, de la Comedie Française.






dimarts, 16 de novembre del 2010

Una història d'amor



Vaig conéixer un home que tocava un piano.

Era el pianista del grup on jo era baixista. Es deia Félix. I era un home molt normal, un bon home, simpàtic, educat. No era pas jove, però tampoc vell.

Tindrà una història d'amor i aixó el farà diferent als demés. Us ho explico tot seguit.

En Félix té una vida, com tothom. De moment res anormal. No us diré si és casat o solter, aixó ho decidiré després. Les seves aficions son els esports, la seva feina de comerciant de joies (no és pas joier) el fa relacionar-se amb molta gent; diguem doncs que és sociable i extrovertit.

Li agrada la música, però no ha gosat mai de tocar cap instrument. Escolta boleros, cançó mel.lódica, éxits internacionals, clàssica... però ho fa sol, ningú l'acompanya. Treballa molt i té poques distraccions. Se n'adona que necessita unes vacances, i veu en un anunci a La Vanguardia que hi ha un creuer que està molt bé de preu. Li anirà bé per distreure's. Són pocs dies. Només vuit, que comptant el dia d'anada i el de desembarc ja només es queden en sis. És a l'Adriàtic. Ha d'anar a Venezia en avió i d'allà mar endins per les illes croates. Tot molt bonic. Descans, noves coneixences, relax. Aixó promet.

Ja era dalt del vaixell. Disfrutava de la brisa marinera, tenia al davant les mil illes i les contemplava emocionat. El vaixell era ple de gent, estava molt animat. La companyia naviera, de la que no en conec el nom però li direm Royal Crown, tenia una bona organització i tot estava al seu punt. Piscina climatitzada a coberta, jocs esportius a proa, tir al plat a estribor, bones vistes a babor (les illes) i relax a popa. Allà s'hi estenien les gandules i les dones es torraven al sol, mentre els marits jugaven al Petit-Casino del Saló Blau.

Després del bon dinar, una becaina a les tumbones de popa. Silenci i remor de mar, el brugit de les màquines i la tranquilitat des del pont de comandament on la Royal Crown garantitzava una ruta segura i agradable. Més tard, passejada per coberta fins l'hora de sopar i per fí , a la nit : el ball.

El ball de nit l'amenitzava un conjunt format per un pianista, un bateria, un baixista, un guitarra i una cantant, que delectaven els assistents amb les versions  de les cançons més internacionals i conegudes de tothom. D'aquesta manera tothom ballava. I en Félix escoltava amb atenció la cantant perquè tenia la veu d'un àngel. Si no era d'un ángel a en Félix li ho semblava.

Escoltant, cada vespre, aquella veu, se la va anar fent seva. Tant li agradava que al final li va agradar ella. No la puc descriure perquè no la conec, però segur que era molt bonica, perquè es fa difícil d'imaginar una veu agradable amb una cara no bonica, però d'aixó no cal que discutim perquè hi ha molt a dir i no acabariem mai.

El fet és que en Félix es va enamorar, enamorar he dit, de la cantant.

I ara em direu: però quina neciesa. Que no veia que quan acabés el creuer ja no la veuria mai més?

Ben cert. Acabat el creuer, va desembarcar a Barcelona, es va despedir dels amics que havia fet en la travesia, i així així es va acomiadar dels músics, i molt tímidament de la cantant, de la que n'estava molt enamorat.

Quan va ser a terra, al moll, va mirar el vaixell i, sospirant, va dir-se solemnement: aquesta noia no me la puc perdre. Haig de fer quelcom.

Aleshores va repasar la seva vida. Anclat a terra, arrossegant els dies, un darrera l'altre, per anar fent, de venedor de joieria, sense il.lusions, amb un futur sense atractiu... I ella, com vivia ella? sempre de viatge, sempre cantant, gronxada per les ones, cada dia un port nou, cada dia una vida nova, cada viatge un futur per començar.

Com fer per estar sempre al seu costat?

I va tenir una idea. Es faria pianista i seria el seu acompanyant melòdic en el conjunt musical del creuer.

Es va comprar un teclat electrònic, d'aquests que fan acompanyament amb ritmes i acords. Va aprendre totes les cançons del repertori que tocaven els del creuer, i els repertoris de tots els creuers que et puguis imaginar. Va aprendre de memòria totes les cançons d'Elton John, d'Areta Franklin, d'Alejandro Sanz, d'Engelbert Humperdink, d'Abba, del Dúo Dinámico, de Roberto Carlos, de Jaume Sisa, d'Alberto Cortez, de Joao Gilberto, de Joan Manuel Serrat...

I va esperar a que hi hagués una vacant al conjunt musical. No va ser gens fàcil, però tampoc impossible, ja que la vida dels músics dalt d'un vaixel era bastant limitada. El pianista del conjunt de la seva enamorada aviat va patir d'un mareig crònic que el va fer tornar a terra, cosa que va aprofitar el nostre amic per fer-se a la mar.

Aixó sí: ho va deixar tot. La seva feina. Si tenia muller o no (aixó ja he avisat que no ho diria), la va deixar. Mira, per no tenir remordiments, deixem'ho en que era solter. (Aquestes coses a les dones sempre els sembla malament).

No sé quan de temps va estar fent de pianista fins que li va declarar el seu amor. Segurament, aprofitant una posta de sol davant de Dubrovnik, li va dir tot el que ell sentia i el què havia fet, i ella, impressionada pel seu relat, va dir-li que sí, que també l'estimava.

Ara us haig de dir una cosa: el meu amic Félix, no sabia distingir una tecla blanca d'una negra. Aixó és ben cert perquè un dia ens va preguntar als del grup de música, que per què servien  les tecles negres.

Però no te importància. Sense saber aixó va conseguir molt més que qualsevol altre amb més coneixements hauria aconseguit mai: l'amor d'una persona.

Aquí va el meu reconeixement.

diumenge, 7 de novembre del 2010

William Wordsworth-Natalie Wood-Elia Kazan



ESPLENDOR EN LA HIERBA

Aunque mis ojos
ya no puedan ver ese puro destello,
que me deslumbraba.

Aunque ya nada pueda devolver la hora
del esplendor en la hierba,
de la gloria en las flores,
no hay que afligirse.

Porque la belleza
siempre perdura en el recuerdo.




William Wordsworth
Inglaterra, 1770-1850





Una excepcional peli d'Elia Kazan, un greg que va anar a parar a Hollywood i va crear escola