Audrey Hepburn (Karen), Shirley MacLaine (Martha), James Garner (el metge), Miriam Hopkins (la tieta), Fay Bainter (l'àvia) i Karen Balkin (la nena) com a artistes principals.
Karen i Martha son les directores d'un internat (sembla com un col.legi d'estiu) de nenes en alguna comunitat d'Estats Units, d'aquelles tan conservadores i carrinclones de la dècada dels 50 i dels 60, fins l'arribada del rock'n'roll i els hippies del 68. Una de les alumnes és una nena malcriada que viu amb la seva àvia; és malcriada, maleducada, dolenta, mala fe, i ho expressa amb les cares que fa (és tota una interpretació). A despit d'un càstig que ha rebut, utilitza uns comentaris fora de lloc que sent dir a la tieta de la Martha sobre la afecció "anti-natural" que té la seva neboda vers la seva socia Karen, les quals ja eren amigues de tota la vida estudiantil. A la nena li falten cames per anar a la seva àvia i fer-li saber una colla de mentides que la imaginació de la malcriada ha fabulat sobre el sentiment "anti-natural" de la Martha vers la Karen, arribant a dir que son amants i que les ha vist besant-se. La reacció de l'àvia és comunicar-ho a tota la comunitat la qual corre a treure les seves filles d'aquest col.legi pecaminós. La cosa va més lluny i després de judici, les inhabiliten per a la docència, enfonsant les seves vides.
Hi ha més coses. Si algun lector vol veure la pel.lícula recomano que no segueixi llegint.
Les circumstàncies faran que la nena confessi a la seva àvia que tot havia estat una invenció. Aquesta, penedida, va a veure les professores per demanar-els-hi perdó i per compensar econòmicament tot el mal que els ha fet. Però ja és massa tard. Karen ha plegat amb el seu promés (el metge) ja que aquest al final també ha dubtat de la "integritat heterosexual" de la seva promesa. Martha per fí ha confessat el seu amor a Karen i la gelosia que li provocava el futur matrimoni amb el metge. La situació te un fatal desenllaç amb el suicidi de Martha, tot just quan Karen, malgrat no ser homosexual, compren els sentiments de la seva amiga. Després de l'enterrament Karen camina tota sola i la cara de pena se li transforma en un somriure quan mira el cel.
Les interpretacions de la Hepburn i de la MacLaine estan en linia al que s'espera d'elles. Son sobèrbies. La sorpresa és l'actuació de la nena dolenta (Karen Balkin) que malgrat la seva sobre-actuació son genials les cares que posa per expressar tota la dolenteria que porta a dins. Ara les podrem trobar exagerades i passades de moda.
Com a denúncia de la intolerància i el conservadurisme de la societat nordamericana en front de la homosexualitat, aquesta pel.lícula és comparable a Brokeback Mountain.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada