dimecres, 24 de març del 2010

En tierra hostil

He mirat aquesta pel.lícula només perquè ha guanyat 6 Oscars, passant per davant d'Avatar, que com que no té actors humans l'Academia de Hollywood no l'ha volgut premiar tant.

En tierra hostil ha guanyat de ple però no deixa de ser un documental bél.lic sobre una brigada de, com es diuen?, desactivadors de mines a Bagdad, durant la guerra d'Iraq. La càmara sobre l'espatlla els va seguint en totes les missions que han de complir. Ben bé no sabem ni quines missions son, però està clar que son totes iguals: desactivació de bombes en tots els seus formats: enterrades, cotxes bomba, persones bomba, etc etc. Una imatge bastant cruel és quan l'artificier troba el cadàver d'un xicotet i que dins dels seus intestins hi havien col.locat una bomba per a fer-la esclatar segurament quan portessin el noi a enterrar. Però la vida dels iraquians no interessa gens a la pel.lícula. Qualsevol musulmà és un terroritsta en potència; s'en veuen pocs perquè estan tots amagats, darrera les finestres, observant com l'artificier desactiva la bomba, els nens juguen pel mig dels carrers enrunats, i els americans es juguen la vida per salvar no sabem exactament què ni quí.
El que figuar com a protagonista és un soldat amb molta experiència desactivant bombes, però no sap portar una vida normal a casa seva, no s'enten amb la dona ni amb el fillet, i prefereix reenganxar-se a la mili un any més. Li va més aixó d'anar-se vestint d'escafandrista i jugar-se la pell en una terra desértica, plena de gent que no comprén ni li importen tres pitus, en una terra hostil, tal com diu el títol.

dilluns, 22 de març del 2010

Mai, la fugitiva

Qualsevol que tingui un beagle em donarà la raó en el que diré. És un gos fantàstic: joganer, simpàtic, llest. També és tossut, trapella, mogut, sorollós. Li costa molt obeïr, però és molt fidel. Ara...que no li arribi la flaire d'un conill, que ja l'haureu vist prou en unes hores. Fins que torni, esgotat, amb molta set i gana. Torna amb la cua entre cames, aixó sí, perquè sap que ha fet malament però se'l veu feliç després d'haver explorat mig bosc i haver estat força estona cridant i udulant com un boig. O boja que és el cas de la Mai.


Aquestes fotos són un petit reportatge de la recerca del gos perdut, i trobat gràcies a les indicacions d'una veïna que deia l'havia vist moltes vegades per aquests indrets. 

S'havia escapat havent estat lligada amb una corda. Però és que es va escapar amb la corda i tot. Una corda que feia dos metres de llargada i que, per tant, va anar arrossegant per tot el camí fins que va quedar entortolligada en unes herbes, al fons d'un tros de bosc que feia barranc cap a la carretera i que quedava enmig dels arbres, amb la qual cosa era impossible veure-la des del camí. 

La Mai no deia res. Estava ben enredada en unes mates i la corda ja no li deixava espai per a moure's més, de tantes voltes que havia donat. Vaig haver d'arrencar les herbes ja que no podia desfer els nusos.

Aleshores vem fer el camí de tornada, pujant pel costat d'una valla ja que pel mig del bosc no s'hi podia passar de bardisses que hi havia. 

Ella, la Mai fugitiva, anava al davant meu, amb la cua entre cames, compungida mentre jo li deia : I si no t'haguessim trobat? Què hauries fet aquí tota sola, lligada sense poder-te moure? Per què no cridaves?
No et tornaràs a escapar més. Et deixaré ben lligada a casa.

Ella estava empenedida. Comprenia que els seus amos l'havien estat buscant força estona, i que ni s'imaginaven on podia ser. Sort de la veïna.

Ja hem tornat a casa. Quina rebuda li fan els seus cosins ! La Kosla, la Kenny, la Chelsea, el Voll i el Harvey. Tots li fan festes. Què bé. Ja som tots a casa. Però...on és la Mai?
Ja no hi és. Ja s'ha tornat a escapar!


diumenge, 21 de març del 2010

Un regal d'en Pol


En Pol fa poc que és en aquest país però ja comença a seguir certes tradicions, encara que amb el seu toc personal.


En dia del pare, va obsequiar-lo amb un llibre de Toni Soler, del qual ell sap que el seu pare n'és un fan, sobretot del programa Polònia.


Però va passar que en Pol va agafar la vitola que portava el llibre i se la volia menjar, amb la mala fortuna que en fer-la anar entre els dits, el full de paper li va fer un tall al ditet de la mà dreta. 


Al cap de poc, el llibre estava ple de sang, i el pare es va espantar perquè el llibre parla del president Companys, la sang del qual la va fer vessar la represàlia franquista a la Guerra Civil espanyola.


El llibre doncs, ha quedat tacat de sang, no d'en Companys sinò d'en Pol, el protomàrtir de la llibertat dels països catalans.

Amsterdam, 21 de febrer de 2010

Estic, a la una de la nit, escribint en el meu quadern, sobre la taula de l'habitació de l'Irma. Hi ha una finestra que dona al canal. Per accedir a l'habitació has de pujar dos pisos per damunt del que viuen l'Steve i l'Anne-Laure.
L'habitació està recentment empaperada de blanc amb motius platejats formant unes ones que varien segons la incidència de la llum. Hi ha un armari amb lluna, unes estanteries amb llibres, una taula, cadira i, darrera meu, un llit de matrimoni.
He encés l'estufa perquè la temperatura és baixa. Aviat s'escalfarà doncs l'habitació no és gaire gran. Sobre la taula hi ha restes de ciris mig gastats i d'incens mig acabat. Aquesta habitació és el refugi d'una adolescent. De totes maneres, encara no hi vol pujar perquè té por. Malgrat tot, els adolescents segueixen essent uns infants.
Aquesta nit hem estat en un bar musical, és a dir, que feien música en directe. Waterhole. A l'entrada, un gorila et fa pagar la voluntat: un o dos euros. Se'ls posa a la butxaca, em sembla a mí. A dins l'ambient és ple de gent, però tot molt relaxat. Hi ha gent de tota mena: grans i joves. Els grans intenten semblar joves. Els jovess'ho passen bé veient com s'ho passen de bé els homes grans. De dones grans n'hi ha poques. De joves n'hi ha també de tota mena: des de la secretària a la porn-star. Els homes o bé són joves que van darrera les noies o dé són homes grassos amb cara de bebés, o vells amb barret i tatuatges als braços. Però no siguem cruels. N'hi ha de tota mena. I les aparences enganyen.