Episodi de la guerra civil

La Neus i l’Anita caminaven carrer avall. Per damunt dels edificis es veia la claror taronjada dels focs provocats per anteriors bombardeigs dels avions dels feixistes. Se sentien com trons i les sirenes alertaven altre cop un proper atac. La poca gent que hi havia al carrer començà a còrrer cercant un refugi, una entrada de metro. 

Les dues noies no feien com els altres; seguien el seu pas tranquil com si res no passés. No per imprudència ni per portar la contrària,   anaven xerrant de les seves coses i potser inconscientment pensaven que ja arribarien a temps al refugi, on, per altre part, els feia molta mandra baixar i ficar-se entre tota aquella gent. La veritat és que feia pudor. 

Els bombarders s’anaven acostant pel darrera i se sentien esclatar les bombes que deixaven caure sobre els edificis els quals s’ensorraven i de seguida s’omplien de flames, però les facanes quedaven dempeus, com esquelets guardians del terror que s’amagava a les seves esquenes. Pel carrer queien pedres, fustes, vidres, els quals trencaven els vidres de les finestres dels edificis del davant. El fum i la pols omplia el carrer. 


Les dues noies seguien parlant sense adonar-se de que ja els tenien molt aprop, i encara els faltava un bon tros per arribar a la boca del metro. Un xiulet que va anar d’agut a greu es va sentir sobre els seus caps. Tot d’una la Neus va rebre una empenta que la va fer caure de cara a terra . Va veure l’Anita que corria, però un espetec enorme i una polseguera immensa la va deixar sense oïde ni visió. Sentia un pes a les seves espatlles que no la deixava moure’s.

Al cap d’un minut, o potser dos, la pols es va anar disipant i el xiulet de les oïdes ja va afluixar una mica; així com el pes sobre l’esquena, que va desaparéixer tan bon punt el milicià que tenia al damunt es va aixecar.

La Neus es va incorporar i va voler donar les gràcies a aquell milicià que li havia salvat la vida, però el noi ja era lluny, carrer avall, espolsant-se la pols del capot. El va estar observant com s’allunyava i de seguida va veure com  l’Anita sortia per la boca del metro.