Amsterdam, 21 de febrer de 2010

Estic, a la una de la nit, escribint en el meu quadern, sobre la taula de l'habitació de l'Irma. Hi ha una finestra que dona al canal. Per accedir a l'habitació has de pujar dos pisos per damunt del que viuen l'Steve i l'Anne-Laure.
L'habitació està recentment empaperada de blanc amb motius platejats formant unes ones que varien segons la incidència de la llum. Hi ha un armari amb lluna, unes estanteries amb llibres, una taula, cadira i, darrera meu, un llit de matrimoni.
He encés l'estufa perquè la temperatura és baixa. Aviat s'escalfarà doncs l'habitació no és gaire gran. Sobre la taula hi ha restes de ciris mig gastats i d'incens mig acabat. Aquesta habitació és el refugi d'una adolescent. De totes maneres, encara no hi vol pujar perquè té por. Malgrat tot, els adolescents segueixen essent uns infants.

Aquesta nit hem estat en un bar musical, és a dir, que feien música en directe. Waterhole. A l'entrada, un gorila et fa pagar la voluntat: un o dos euros. Se'ls posa a la butxaca, em sembla a mí. A dins l'ambient és ple de gent, però tot molt relaxat. Hi ha gent de tota mena: grans i joves. Els grans intenten semblar joves. Els jovess'ho passen bé veient com s'ho passen de bé els homes grans. De dones grans n'hi ha poques. De joves n'hi ha també de tota mena: des de la secretària a la porn-star. Els homes o bé són joves que van darrera les noies o dé són homes grassos amb cara de bebés, o vells amb barret i tatuatges als braços. Però no siguem cruels. N'hi ha de tota mena. I les aparences enganyen.