em venc la Versys

Està nova de trinca i la venc a meitat de preu del que em va costar. Aixó no és l'important, ja que si vols vendre has de ser atractiu al comprador. I la manera de ser atractiu és ser més barat que els altres i oferir qualitat. La Versys té qualitat, ja dic que està nova, el comprador s'ha decidit per la meva pel color, verd kawasaki, i aixó li vaig dir jo quan li vaig ensenyar la moto. A mí em van deixar probar una de color taronja però em molestava molt veure aquell color tota l'estona per sota els meus braços, per aixó vaig preferir color verd (ara la fan en negre, però ja tinc la grossa que és tota negre). Així que demà la portaré a Lleida i me la compraran. Em sap greu perquè és una bona moto, però no me l'estimava. Tampoc m'estimava la Harley. En canvi la GTR 1400 me l'estimo, perquè em vaig enamorar d'ella, com qui s'enamora d'una noia o d'un noi. No hi havia una moto tan maca com aquella; les comparava i no hi havia comparació, la GTR era la millor: la més potent, la de línies més aerodinàmiques, la més agossarada, la més fotogènica. Va anar al circuit de Catalunya i cap de les altres hi hagués fet un bon paper. La GTR es va comportar fabulosament, potent...250 Kms/h a la recta de tribuna, uf uf... però jo he vingut aquí a parlar de la Versys. Demà la donaré a un desconegut, que és de Balaguer i li ha agradat la meva. Tenia altres opcions, però ha preferit la verda (és que és verda Kawasaki, li vaig dir) i el color ha estat l'element decissori.

Adéu, bonica Versys, adéu

t'enyoraré en les carreteres en curves, 

t'estranyaré en les pistes del garraf,

pensaré en tu quan tombi

m'enrecordaré quan freni,

perquè no tens ABS, saps?

i em derrapes per darrera.,

però no per aixó et deixo d'estimar

bonica Versys, verda com el prat,

verda Kawasaki, que em portes

rutes amunt tombant cada revolt

com si res, ets una daina, un izard

et trobaré a faltar, aixó segur, 

però ja no et puc mantenir.
Adéu, bonica Versys, adéu
faras feliç a un altre
com ho has fet amb mí.

L.O.V.E. Nat King Cole

L is for the way you look at me
O is for the only one I see
V is very, very extraordinary
E is even more than anyone that you adore can

Love is all that I can give to you
Love is more than just a game for two
Two in love can make it
Take my heart and please don't break it
Love was made for me and you



L is for the way you look at me
O is for the only one I see
V is very, very extraordinary
E is even more than anyone that you adore can

Love is all that I can give to you
Love is more than just a game for two
Two in love can make it
Take my heart and please don't break it
Love was made for me and you
Love was made for me and you
Love was made for me and you 

Lost (Cap 5 2ª temporada)

SUN -No recuerdo haberte visto nunca enfadado

JOHN -Oh! Antes me enfadaba constantemente. Estaba frustrado.

SUN -¿Y ahora no estás frustrado?

JOHN -Ya no estoy perdido

SUN -¿Cómo lo has logrado?

JOHN -Del mismo modo que uno encuentra lo que ha perdido: dejando de buscar 

Into the Wild - Hacia rutas salvajes

Into the wild el llibre de Jon Krakauer, editat el 1996, i traduit al castellà com Hacia rutas salvajes, el 2008.
Into the wild, la pel.lícula dirigida per Sean Penn i basada en aquest best seller, del 2007.
L'he vista perquè buscava pel.lícules de Sean Penn, que és un actor que m'agrada molt, o millor dit, m'agraden les pel.lícules on hi treballa ell. Com actor em va agradar molt My name is Harvey Milk (Me llamo Harvey Milk), biografia de l'activista del moviment gay a la California dels 70. Però en aquesta no fa d'actor, sinò que n'és el director.

Into the wild és una pel.li molt interessant malgrat la seva llarga durada (2 hores i vint). És alló que en diuen una road movie amb un component filosòfic important. Ens explica la història de Cristopher McCandless, un jove de 22 anys que el 1990, un cop graduat i a punt d'entrar a Harvard, fa una donació del seu fons universitari (24.000 US$) a la beneficiència, deixa casa seva, pares i germana, marxa d'excursió i comença un viatge en solitud, només acompanyat pels seus llibres preferits, sense diners ni rumb definit.

Les seves lectures preferides:
Guerra i Pau i La mort d'Ivan Ilich de Tolstoi, La crida de la selva i White Fang de Jack London, Taras Bulba de Nikolai Gogol, Walden i La desobediencia civil de Henry David Thoreau, The spectator bird de Wallace Stegner, Doctor Zhivago de Boris Pasternak, Educación de un hombre errante de Louis L'Amour.
Com ho sé? perquè vaig parar el video i em vaig apuntar els llibres que tenia sobre la taula el protagonista.

Per fer aquest viatge iniciàtic cal ser un home nou. Per tant, es canvia de nom. A partir d'ara es dirà Alexander Supertramp. És un paio simpàtic, però no creu en les relacions humanes, no les veu necessàries, amb els seus pares no hi té bona relació, però no els truca ni per dir-los que està bé, ni a la seva germana, a la qual sembla que estima. El que vol és sortir d'aquesta civilització i endinsar-se a la natura salvatge, viure amb el mínim, sense diners, sense coses materials.

El seu objectiu és Alaska i si bé en principì va fins a California (baixant en kaiak pel riu Colorado i perseguit pels forestals) i allà coneix uns hippies ja grandets, no vol fer lligams i segueix camí cap al nord a l'estil dels rodamons durant la depressió del 1929.

Quan ja és a Alaska, la vida salvatge és molt dura per a un jove sense preparació per la caça ni experiència en supervivéncia, de manera que després de cent i escaig dies (atenció que us dic el final) ... la palma per inanició.

Doncs resulta que la història és certa i el xicot va existir de debó i li va passar tot aixó. El van trobar uns caçadors quan ja feia dues setmanes que era mort. A la xatarra de l'autobús abandonat on es refugiava hi van trobar el seu diari .

Aquestes fotos son les de l'autèntic Cristopher McCandless, que es van trobar en la seva càmara.

L'autobús on vivia, fent de caçador, descansant prenent el sol...

Va deixar un missatge demanant auxili

“S.O.S., necesito su ayuda. Estoy herido, cerca de morir, y demasiado débil para hacer una caminata. Estoy completamente solo, no es ningún chiste. En el nombre de Dios, por favor permanezcan aquí para salvarme. Estoy recolectando bayas cerca de aquí y volveré esta tarde. Gracias, Chris McCandless. Agosto”

Era l'agost de 1992.

Foto aèrea del lloc on estava el bus. La crescuda del riu no el va deixar tornar a lloc civilitzat, però és que ell no portava ni un mapa, i a només sis milles hi havia una tirolina per passar el riu.








Tota aquesta informació es pot trobar a wikipedia http://es.wikipedia.org/wiki/Christopher_McCandless

Aviat a Le Cirque du Soleil

En Pol ha iniciat els entrenaments  com a saltimbanqui. D'aqui a poc el podreu anar a veure al Cirque du Soleil fent el seu espectacle amb les cordes elàstiques. També balla claqué si li poseu música.

Ja és temporada a Can Surià

Ja som a la temporada, ara te'ls trobaras en qualsevol carrer de les urbanitzacions, pels marges de les carreteres, pels voltants dels mercats municipals o a prop de les escombraries. Apareixen amb el bon temps i quan s'acosten dies festius o de vacances. Surten en grups petits, es desplacen en marxa molt lenta i mentre caminen, van recollint del terra alló que els crida l'atenció: objectes abandonats, espàrrecs silvestres (foto 1) i altres espècies vegetals. No tenen un rumb concret, malgrat de vegades porten una bossa d'escombraries penjada del braç i que deixen al voltant dels contenidors. Alguns especímens duen un pal que fan servir de bastó (foto 2). Se'ls reconeix de seguida pels vistosos colors del seu plomatge i les combinacions de xandalls amb sabates de xarol o botes de ciutat (foto 3). Viuen en caus que es construeixen ells mateixos, i malgrat l'hàbitat d'aquesta espècie és més freqüent a les urbanitzacions del Garraf, els podreu trobar en qualsevol indret de la geografia catalana.
Les fotografies aquí reproduïdes corresponen a especímens del subgénere Horterus Surianensis. 
(El concepte "Surianensis" s'aplica al residents de temporada de Can Surià, urbanització del municipi d'Olivella)
 (Imatges cedides per l'Institut d'Observacions Antropològiques de Can Suria)

Foto 1














foto 2














foto 3

En tierra hostil

He mirat aquesta pel.lícula només perquè ha guanyat 6 Oscars, passant per davant d'Avatar, que com que no té actors humans l'Academia de Hollywood no l'ha volgut premiar tant.

En tierra hostil ha guanyat de ple però no deixa de ser un documental bél.lic sobre una brigada de, com es diuen?, desactivadors de mines a Bagdad, durant la guerra d'Iraq. La càmara sobre l'espatlla els va seguint en totes les missions que han de complir. Ben bé no sabem ni quines missions son, però està clar que son totes iguals: desactivació de bombes en tots els seus formats: enterrades, cotxes bomba, persones bomba, etc etc. Una imatge bastant cruel és quan l'artificier troba el cadàver d'un xicotet i que dins dels seus intestins hi havien col.locat una bomba per a fer-la esclatar segurament quan portessin el noi a enterrar. Però la vida dels iraquians no interessa gens a la pel.lícula. Qualsevol musulmà és un terroritsta en potència; s'en veuen pocs perquè estan tots amagats, darrera les finestres, observant com l'artificier desactiva la bomba, els nens juguen pel mig dels carrers enrunats, i els americans es juguen la vida per salvar no sabem exactament què ni quí.
El que figuar com a protagonista és un soldat amb molta experiència desactivant bombes, però no sap portar una vida normal a casa seva, no s'enten amb la dona ni amb el fillet, i prefereix reenganxar-se a la mili un any més. Li va més aixó d'anar-se vestint d'escafandrista i jugar-se la pell en una terra desértica, plena de gent que no comprén ni li importen tres pitus, en una terra hostil, tal com diu el títol.

Mai, la fugitiva

Qualsevol que tingui un beagle em donarà la raó en el que diré. És un gos fantàstic: joganer, simpàtic, llest. També és tossut, trapella, mogut, sorollós. Li costa molt obeïr, però és molt fidel. Ara...que no li arribi la flaire d'un conill, que ja l'haureu vist prou en unes hores. Fins que torni, esgotat, amb molta set i gana. Torna amb la cua entre cames, aixó sí, perquè sap que ha fet malament però se'l veu feliç després d'haver explorat mig bosc i haver estat força estona cridant i udulant com un boig. O boja que és el cas de la Mai.

Aquestes fotos són un petit reportatge de la recerca del gos perdut, i trobat gràcies a les indicacions d'una veïna que deia l'havia vist moltes vegades per aquests indrets. 

S'havia escapat havent estat lligada amb una corda. Però és que es va escapar amb la corda i tot. Una corda que feia dos metres de llargada i que, per tant, va anar arrossegant per tot el camí fins que va quedar entortolligada en unes herbes, al fons d'un tros de bosc que feia barranc cap a la carretera i que quedava enmig dels arbres, amb la qual cosa era impossible veure-la des del camí. 

La Mai no deia res. Estava ben enredada en unes mates i la corda ja no li deixava espai per a moure's més, de tantes voltes que havia donat. Vaig haver d'arrencar les herbes ja que no podia desfer els nusos.

Aleshores vem fer el camí de tornada, pujant pel costat d'una valla ja que pel mig del bosc no s'hi podia passar de bardisses que hi havia. 

Ella, la Mai fugitiva, anava al davant meu, amb la cua entre cames, compungida mentre jo li deia : I si no t'haguessim trobat? Què hauries fet aquí tota sola, lligada sense poder-te moure? Per què no cridaves?

No et tornaràs a escapar més. Et deixaré ben lligada a casa.

Ella estava empenedida. Comprenia que els seus amos l'havien estat buscant força estona, i que ni s'imaginaven on podia ser. Sort de la veïna.

Ja hem tornat a casa. Quina rebuda li fan els seus cosins ! La Kosla, la Kenny, la Chelsea, el Voll i el Harvey. Tots li fan festes. Què bé. Ja som tots a casa. Però...on és la Mai?

Ja no hi és. Ja s'ha tornat a escapar!

Un regal d'en Pol

En Pol fa poc que és en aquest país però ja comença a seguir certes tradicions, encara que amb el seu toc personal.


En dia del pare, va obsequiar-lo amb un llibre de Toni Soler, del qual ell sap que el seu pare n'és un fan, sobretot del programa Polònia.


Però va passar que en Pol va agafar la vitola que portava el llibre i se la volia menjar, amb la mala fortuna que en fer-la anar entre els dits, el full de paper li va fer un tall al ditet de la mà dreta. 


Al cap de poc, el llibre estava ple de sang, i el pare es va espantar perquè el llibre parla del president Companys, la sang del qual la va fer vessar la represàlia franquista a la Guerra Civil espanyola.


El llibre doncs, ha quedat tacat de sang, no d'en Companys sinò d'en Pol, el protomàrtir de la llibertat dels països catalans.

Amsterdam, 21 de febrer de 2010

Estic, a la una de la nit, escribint en el meu quadern, sobre la taula de l'habitació de l'Irma. Hi ha una finestra que dona al canal. Per accedir a l'habitació has de pujar dos pisos per damunt del que viuen l'Steve i l'Anne-Laure.
L'habitació està recentment empaperada de blanc amb motius platejats formant unes ones que varien segons la incidència de la llum. Hi ha un armari amb lluna, unes estanteries amb llibres, una taula, cadira i, darrera meu, un llit de matrimoni.
He encés l'estufa perquè la temperatura és baixa. Aviat s'escalfarà doncs l'habitació no és gaire gran. Sobre la taula hi ha restes de ciris mig gastats i d'incens mig acabat. Aquesta habitació és el refugi d'una adolescent. De totes maneres, encara no hi vol pujar perquè té por. Malgrat tot, els adolescents segueixen essent uns infants.

Aquesta nit hem estat en un bar musical, és a dir, que feien música en directe. Waterhole. A l'entrada, un gorila et fa pagar la voluntat: un o dos euros. Se'ls posa a la butxaca, em sembla a mí. A dins l'ambient és ple de gent, però tot molt relaxat. Hi ha gent de tota mena: grans i joves. Els grans intenten semblar joves. Els jovess'ho passen bé veient com s'ho passen de bé els homes grans. De dones grans n'hi ha poques. De joves n'hi ha també de tota mena: des de la secretària a la porn-star. Els homes o bé són joves que van darrera les noies o dé són homes grassos amb cara de bebés, o vells amb barret i tatuatges als braços. Però no siguem cruels. N'hi ha de tota mena. I les aparences enganyen.